ALEJO... UN TÍTOL NOBILIARI GUANYAT A POLS (Albert Feliu)

Hi ha una cosa que als catalans ens distingeix de la resta de la geografia peninsular. Nosaltres som respectuosos amb la diversitat. Practiquem una cosa tan corrent i tan natural en les especies animals i vegetals del nostre món que es diu "Viu i deixa viure".

 

Ens agrada negociar, parlamentar i arribar a acords, cosa que venim fent des de temps immemorial, som demòcrates, acceptem el que vol la majoria i quan ja hi ha acord ens posem a treballar i treballem molt. Perquè hi ha una cosa que ens guia i sempre ens ha guiat en el nostre comportament, "el seny".

 

Els estrangers que hi fan estada i que fins i tot s'hi queden a treballar i a viure s'hi senten còmodes amb el nostre tarannà, amb el nostre respecte per la diversitat, viuen en pau amb nosaltres i n'hi ha que adopten les nostres costums i la nostra parla, perquè se senten orgullosos de viure entre nosaltres.

 

No ens agraden pas, ni a cap nació de la terra li agraden, els greuges contra la seva nació, el maltracte, el menyspreu, l'incompliment de pactes, les befes, els insults, l'espoli continuat i una llarga llista d'etcèteres que farien esgarrifar a les persones menys sensibles i que no obstant hem patit en les nostres carns pacientment i en la confiança que un dia arribaria això que tant respectem "el seny".

 

Malgrat tot això "el seny" no arriba i sols escoltem de nou les amenaces, el menyspreu, les mentides, l'abús de poder i un llista llarga d'etcèteres ofensius que farien mal a l'oïda de les persones menys sensibles.

Els nostres amics els espanyols, i no parlo de la gent que van a peu que son miserablement enganyats, parlo dels que gaudeixen del poder, d'aquests espanyols que figuren a la cúspide, en el vèrtex immaculat. Els que surten als mitjans de comunicació mentin descaradament, ja que hi estan tan acostumats que ni se n'adonen de les incongruències que diuen. Perquè els hi és igual si falten a la veritat, i si la gent pateix, el que veritablement els importa és el poder.

 

Aquesta classe superior, aquesta casta, aquests éssers suprems i inviolables encara viuen en el passat, en aquell temps de grans senyors, de comtes, de marquesos, de grans d'Espanya, de reis, de vassalls de servidors de la gleba, d'esclaus, del dret de cuixa i de fer el que volien amb la pagesia, cremant els camps, matant a deu i a la seva mare, perseguint i forçant les noies joves dels pobles arreu. I tot amb total impunitat, perquè la gent i les terres i tot era seu i amb el que era seu feien el que volien ni més ni menys. Per això encara avui en dia es concedeixen entre ells, títols nobiliaris que si marques d'aquí que si comte d'allà i una llarga sèrie de títols que fan riure i tot.

 

Amb aquesta classe de gent qualsevol negociació és per tant infructuosa, no s'hi pot perdre el temps, perquè és un problema de mentalitat.

 

I per acabar d'adobar tot l'enrenou hi ha gent del nostre país que es presta a seguir el seu joc. I no us penseu que son gent poc intel·ligent, curta de gambals o bé que no saben el que es fan. No, no son gent assenyada, amb títols universitaris, amb diplomes honorífics, amb fortunes immenses amagades qui sap a on, amb càrrecs públics fins i tot en el parlament europeu on figuren dient que son demòcrates i parlen de les qüestions mundials amb el somrís d'una carota que els tapa la traïdoria.

 

Aquest és el cas d'un tal "Alejo" fill del nostre país i que parla en el parlament demòcrata i europeu amb una boca oberta de la que surt un tuf insuportable, dient que els del centre, aquells grans éssers intocables dotats d'una aureola de magnificència, ens han d'enviar la cavalleria pesada amb els guerrers folrats amb les armadures i amb les llances ben afilades per esclafar el nostre país.

 

Això ja és el súmmum de tots els extrems, però no cal que us estranyeu de res hi ha gent així, fins i tot en les millors famílies, i en el nostre país malauradament hi ha gent d'aquesta mena, disposats a tot pel premi encara que sigui passar per damunt de la desgracia i la sang de la seva pròpia gent (viure per veure). Aquest ésser és una persona "non grata" aquest és el títol nobiliari que li han de posar els senyors suprems i immaculats del centre i que de ben segur li posaran quan ja no es recordin dels seus serveis.

 

És com aquell gos que borda esperonat per l'amo que li grata l'esquena, que li fa moixaines al cap i que li dóna després les deixalles de la festa, però que no deixa de ser un gos i que quan l'amo n'està far l'envia a la gossera.

 

No patiu pas per aquesta classe de gent, hi ha una cosa que ens recolza, la raó. La raó sortirà a la llum arreu del món i finalment arribarem a la llibertat, perquè uns quants no poden enganyar indefinidament d'una manera continuada i impúdica a la majoria, tard o d'hora els arriba el Sant Martí.

 

Albert Feliu