RESISTÈNCIA, VALENTIA, CORATGE I... OPTIMISME! (1)

El passat 11 de setembre prop d’un 30% de la població total de Catalunya va marxar sobre Barcelona darrere d’una pancarta unitària: Catalunya nou Estat d’Europa” i un sol crit va omplir els carrers de la ciutat:independència!

L’11 de setembre de 2012, entre les 7 i les 8 del vespre, vaig fer i vaig rebre més abraçades que en 63 anys de vida. En aquest espai de 60 minuts em vaig abraçar –ens vam abraçar- amb tothom: companys i companyes del Secretariat Nacional de l’ANC; voluntariat, periodistes, tècnics de so, persones anònimes...

Moltes abraçades... Cadascuna d’elles carregades de sensacions, carregades de sentiments. Em permetreu que en remarqui tres, les que considero que acumulen més càrrega emocional i simbòlica.

Primera: l’abraçada amb la meva dona. Aquesta va ser una mica més tard de les vuit. Acaba va de sortir de la recepció del Parlament i, com tantes vegades hem fet, em vaig fondre amb la meva dona en una llarga i emocionant abraçada. Era. També, l’abraçada simbòlica a la gran quantitat de gent anònima que, pot passar el que sigui, però sempre és allí quan la necessites. Aquesta gent anònima que, com la meva dona, tant han fet i fan pel país; que tant van fer per l’èxit de la marxa de l’11 de setembre.

Segona: L’abraçada amb en Carles Castellanos i la Blanca Serra, independentistes de sempre, de pedra picada. Per a mi, l’abraçada del record, l’abraçada que mira enrere, l’abraçada que d’homenatge a tants i tantes patriotes que des del 1646 han treballat, han lluitat per una Catalunya independent. L’abraçada que et fa venir noms i rostres a la memòria; persones amb qui has compartit de més a prop o de més lluny el mateix objectiu.

Tercera: L’abraçada amb en Jordi i l’Andreu, la gent més jove de l’ANC. El Jordi, Secretari de l’ANC amb 18 anys; l’Andreu, responsable de Relacions Internacionals, amb 20 anys. Dos xicots increïbles en tots sentits. L’abraçada del futur, de la gent que prendrà el relleu i que portarà aquest país endavant.