L'ALTA POLÍTICA AL CARRER (Salvador Cardús)

Ens permetem reproduir-vos aquest article de Salvador Cardús que es va publicar ahir al diari ARA:

L'alta política, al carrer

SALVADOR CARDÚS

La convocatòria d'una consulta cívica sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009 va ser una idea veritablement genial. El context polític d'amenaça per la previsible sentència del Constitucional, un govern nacional feble i incapaç de reaccionar amb dignitat a l'afront, una ciutadania cuita de tantes provocacions i, cal dir-ho, la reacció matussera dels aparells de l'Estat i dels quatre representants de l'ultraespanyolisme agònic van determinar-ne l'oportunitat i l'èxit. Tot el país va girar els ulls cap a Arenys i fins i tot els que havien pensat que fer l'orni era la posició més astuta van haver de plegar-se a l'evidència del resultat: més d'un 40 per cent de vilatans van anar a votar per donar més d'un 96 per cent de vots favorables a la independència.

Però si l'aposta d'Arenys havia desbordat les mateixes intencions dels organitzadors -cal fer un reconeixement al seu alcalde, Carles Móra, i molt especialment a les CUP i al seu regidor Josep Manel Ximenis-, la continuïtat de la idea -que confesso que d'entrada em va semblar massa arriscada- ha acabat reblant el clau del propòsit de l'invent. La culminació a Barcelona i a 19 municipis més el 10 d'abril d'aquest llarg procés haurà suposat l'organització de més de 550 referèndums a municipis de tota mena, amb desenes de milers de voluntaris mobilitzats i més de 600.000 participants, xifra a la qual haurem de sumar els resultats d'aquest dia. Pràcticament, s'haurà aconseguit implicar un 20 per cent del cens consultat, inclosos joves des dels 16 anys i estrangers empadronats. S'agafi per on s'agafi, la dimensió de l'esdeveniment no és comparable a cap altre mobilització per cap altra causa en el context occidental en què està situada Catalunya. Esclar que el 10-J de l'any passat va convocar més gent al carrer. Però per la magnitud de les energies gastades -en milers d'actes públics i en desenes de milers d'hores invertides en la difusió de la proposta- i pel pòsit organitzatiu que n'ha quedat, el moviment de les consultes és insuperable. No és estrany que el fenomen hagi cridat l'atenció de la premsa de tot el món i seria d'esperar que fins i tot el món acadèmic -sovint, i en tantes coses, cec al seu entorn més immediat- s'adonés que una tal mobilització social i política mereixeria una molt bona investigació.

Un procés llarg i complex com aquest, naturalment, ha tingut alts i baixos. L'excessiva dispersió en el temps i l'espai li ha restat força. Sovint, els poders fàctics, constitutivament porucs, s'hi han girat d'esquena menystenint la importància que objectivament tenia. Ara mateix, a Barcelona, comprovem com des de l'arquebisbat fins al govern municipal hi posen pegues, demostrant l'un i l'altre fins a quin punt no han entès, encara, la dimensió cívica d'aquest procés històric i com quedarà escrit per sempre la seva covarda resposta quan el país els necessitava. També s'ha de dir que el mateix èxit a vegades ha convocat oportunismes que han creat tensions importants en l'organització. Sí, tot el que es vulgui. Però la principal conseqüència ha estat posar la independència al centre del debat polític nacional. Tal com ERC havia aconseguit que l'independentisme perdés qualsevol connotació antidemocràtica, el "desacomplexament de l'independentisme" -per fer servir l'expressió que Joan B. Culla va encunyar a finals dels anys vuitanta, llavors aplicat al nacionalisme català-, o la seva sortida de l'armari, com es diu ara, s'ha aconseguit al marge, si no en contra, de tota expectativa política. I, encara ara, cap partit polític no ha estat capaç d'apropiar-se del capital simbòlic acumulat per les consultes.

Sovint he dit que el moviment de les consultes es podia situar dins del que fa anys se n'havia dit l' agit-prop . Aquest terme, inventat per un revolucionari rus a finals del segle XIX, Georgi Plejánov, servia per designar accions de propaganda, generalment vehiculades a través de l'expressió artística, i lligades a la tradició comunista. Probablement aquest lligam ideològic ha fet caure en desús el terme. Però en un sentit ample, com a mecanisme de provocació per influir en l'opinió pública a través d'un llenguatge i una gestualitat d'alta emocionalitat, crec que s'ajusta com anell al dit a aquests falsos referèndums. Les consultes han fet desvetllar del son de la resignació a què ens condemnaven els límits estrets de la política institucional i hem pogut imaginar que altres camins són possibles. Possibles i, de fet, necessaris i urgents.

Que un barri com la Barceloneta hagi fet un vot anticipat del 20 per cent o que Gràcia ja hagi estat capaç d'arribar a un 33,57 per cent del cens, és l'expressió diàfana que el debat polític ha sortit dels murs del Parlament i que les qüestions importants ara es discuteixen al carrer. Aquest era i és el desafiament: no pas que l'independentisme entrés al Parlament, que d'altra banda ja hi era, sinó que la política en majúscula omplís el carrer. El 10 d'abril hi tornarem.

Publicat el 27/03/2011 al diari ARA