RECORDANT RAMON BARNILS

Avui fa 10 anys de la mort de Ramon Barnils. Un gran periodista tremendament molest al poder. Un home d'un gran esperit crític i una insubornable passió per uns Països Catalans lliures. Malgrat haver treballat per als més importants rotatius catalans, va ser a la ràdio on va desenvolupar la feina potser més coneguda pel públic. "La Mercantil radiofònica" (Quim Monsó, Jordi Vendrell i Ramon Barnils) i el seu exitós programa "El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico". L'orquestra i Postres de música van ser les seves tertúlies d'actualitat política els dies feiners, a l'hora del cafe`.

En el seu record i com un petit homenatge, ens plau reproduir un article seu, extret de l'hemeroteca Ramon Barnils, del més de gener de 1993. El titulava "Una, espanyola i prou"

"La millor idea-força de la campanya socialista: el nacionalisme espanyol pur i dur."

Aquesta, i no d'altra, és l'afirmació d'una columnista espanyola a La Vanguardia, i resident a Madrid.

Nosaltres sabem que no és veritat, això, perquè sabem que aquesta idea força no és la millor d'aquesta propera campanya electoral ni la del Partit Socialista espanyol, sinó la de sempre i de totes les campanyes electorals democràtiques o no -"arriba España", "España, lo único importante"- i de tots els partits i movimientos senzillament o complicadament espanyols.

És tan la de sempre que l'únic nacionalisme que surt a la Constitució espanyola, que es veu que és un exemple de democràcia segons diuen ells, és l'espanyol.

El que fa gràcia no és l'afirmació, doncs, sinó alguns dels farcits que l'acompanyen. Segons l'estrènua columnista, qui ha donat aquesta idea als socials-espanyols -la de sempre i de tots ells, per a nosaltres- han estat els de Ciu i els del Pnb, que en vistes que podrien fer falta al Psoe, li han posat condicions nacionalistes. Llavors va González, diu, i aprofitant la impopularitat a Espanya de qualsevol nacionalisme que no sigui el seu, i la popularitat única, del xovinisme propi a Espanya, ha començat ja a cridar "espanyols, veniu a salvar-la". I amb això aconseguir, per al Psoe, el màxim de vots.

Espanyols, per suposat. Per a nosaltres, res de nou. Afegim a la memòria que en allò del Prd de Roca, tots i cadascun dels leaders espanyols van atacar Roca amb la millor idea-força possible: en Roca és català. Amb èxit: la bicoca que per a Espanya hauria resultat com a home-partit frontissa, la inauguració d'una Espanya clarificada (però esclarissada, tenien raó els anti-catalans) va ser rebutjada durament i pura per Espanya per venir de qui venia, d'un català. Centenars de milions de pessetes -¡de pecetes!- invertits, zero diputats: la carn de diputat més cara que mai hagi menystingut Espanya.

En canvi ara, diu ella, afegint al nacionalisme espanyol -"per a nacionalistes, els espanyols"- la treva dins el Psoe i l'economia, González "pot guanyar, efectivament, la majoria absoluta".

Per a nosaltres vell, habitual i secular: rutinari. Però ella se sent tan superior amb la constatació que acaba de fer del supernacionalisme dels seus, que se li escapa això: primer, dir que "és faltada de qualsevol sensibilitat nacionalista", per després relliscar estrepitosament així: afirma que, com que els nacionalistes són més, "a les urnes, guanyem".

O sigui: ells. Guanyen "ells", els nacionalistes espanyols. I no pas ella, espanyola. Com si quan a Espanya guanyen els nacionalistes espanyols -i això serà sempre, mentre duri aquesta Constitució- i hi perden tots els altres nacionalismes, no hi guanyessin igualment tots els espanyols. I sobretot els espanyols no-nacionalistes: tenen qui els faci la feina bruta.

Qualsevol en pot presumir, de no nacionalista, si tens Constitució, i a sobre democràtica, que impedeix que guanyi qui no sigui nacionalista de la teva nació. Que t'assegura que puguis continuar exportant a Catalunya en espanyol, sense pagar-hi impostos, i al damunt cobrant i cobrant-ne. Pitjor que els espanyols purs i durs. Es beneficien de l'imperiós xovinisme espanyol, i s'enfurismen si els ho dius. És el xovinisme que s'ignora.