La dependència política que pateix Catalunya i els Països Catalans d’Espanya es tradueix en una important dependència econòmica que acaba sent un espoli fiscal en tota regla. Aquest espoli comporta un dèficit fiscal de gran magnitud acompanyat d’un altre dèficit molt importat com és el d’infraestructures i, tot plegat repercuteix, d’una banda, en una disminució molt important del benestar material de la societat catalana i, d’una altra, que està estretament lligada, en una pèrdua de competitivitat en el mercat internacional de les nostres empreses.
Per mesurar el benestar material d’una societat, sovint, la principal macromagnitud que es fa servir és el Producte Interior Brut (PIB). La posició que ocupa Catalunya en el marc europeu de referència i quina podria ser en un futur Estat independent és una de les múltiples raons de pes econòmiques que ens impulsen vers l’Estat propi. Efectivament, en dades de 2008, la Catalunya autonòmica actual ocupa el 8è. lloc (Espanya el 12è) en aquesta mena de rànquing mesurat pel PIB. La Catalunya independent, ocuparia un 4t lloc.
Centrem-nos, però, en el conegut dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre la despesa pública efectuada al territori i els impostos que s’hi ha generat. Ambn dades també de 2008, L’espoli fiscal era equivalent a un 10,2%, és a dir, a uns 3.000 euros per habitant i any que, en total, representen un total de 22.000 milions d’euros l’any.
Un dèficit fiscal que ha comportat un empobriment progressiu de Catalunya. Només cal fer un cop d’ull als dèficits tolerats en altres països de caire federal. Veuríem com a Alemanya el dèficit fiscal màxim permès és d’un 4% del PIB a Alemanya, un 2,5% als Estats Units, un 2% al Canadà i un 2% a Austràlia.
Aquest dèficit fiscal ve donat per la quota de “solidaritat interregional” que es va instaurar en el moment de lla creació de l’Estat de les autonomies. En aquells moments de conegut “cafè para todos”, les comunitats deficitàries eren quatre (curiosament, tres d’elles dels Països Catalans: Catalunya, País Valencia i les Illes) les altres onze “cobraven”. Han passat més de 30 anys i la relació continua sent la mateixa. Una “solidaritat” eterna que fa que determiades comunitats s’instal·lin en la política de subvencions i de subsidis i es puguin permetre viure per sobre, molt per sobre, de la riquesa real que produeixen, encara que sigui a costa de l’empobriment progressiu de les comunitats “riques” que, per poder subsistir es veuen obligades a aplicar retallades socials mai desitjades.
El dèficit fiscal produeix un creixement espectacular de les diferències de renda entre els ciutadans de Catalunya. El dèficit fiscal perjudica de manera més directa a les classes mitjanes i baixes. Hem de pensar que les denominades classes altes poden anar a l’escola privada, es poden pagar una mútua mèdica, poden fer servir sense més problemes les autopistes de peatge, etc. En canvi, i això ho estem patint ara mateix, els serveis públics catalans es troben cada vegada més en una situació d’autèntic col·lapse.
