LA INDEPENDÈNCIA I EL 28 DE NOVEMBRE (2)

(Publicat al bloc CALdesplugues)

Aquest és un país acostumat a viure en la paradoxa. Per això no resultaria gens estrany que, quan estem vivint el creixement més espectacular que mai ha tingut el moviment independentista, la suma de vots en les eleccions al Parlament que defensin clarament la independència sigui menor que la de fa quatre o set anys.

Si aquest fet arribés a produir-se, els mitjans –els de fora, però també els d’aquí- ja tenen els seus titulars a punt. Els comentaristes i els tertulians habituals també tenen preparat el seu missatge desmobilitzador.

Alguna gent de bona fe potser pensava que la independència seria un camí de roses. Un camí curt i planer, i que l’Estat català es trobava tot just després del primer revolt. És cert que mai com ara no havíem estat tan a prop d’assolir els nostres objectius, però no és menys cert que les dificultats seran moltes i que, per poder superar-les, no n’hi haurà prou amb les eleccions del 28 de novembre.

En un article recent, Carles Castellanos recriminava a certs ideòlegs arribats recentment al món de l’independentisme el fet de reduir la conquesta de la independència a una simple qüestió d’aritmètica parlamentària.

De fet, sovint semblen oblidar que si existeixen aquestes opcions parlamentàries és perquè darrere hi ha tot un moviment de base que des de fa més de trenta anys ha creat el pòsit que ens ha permès arribar on som ara.

Diu Carles Castellanos que “les experiències conegudes de nombrosos moviments arreu del món ens mostren que només aconseguirem la independència si sabem combinar les diferents formes d'intervenció política, sense reduir-les a un parlamentarisme pla.”

Combinar les diferents formes d'intervenció política...

Passi el que passi el 28 de novembre, hem de tenir molt clar que cal continuar amb l’independentisme de base, l’independentisme de mobilització, l’independentisme que ha portat aquest país a celebrar les més de 500 consultes populars sobre la indpendència de Catalunya o que ha estat capaç de generar manifestacions com les de l’1 de desembre de 2007 o la del 10 de juliol de 2010.

Després del 28 de novembre, caldrà que tots els independentistes ens agrupem en un Moviment per la Independència que ens hauria de conduir a organitzar-nos en una Assemblea unitària en la qual puguin estar representats tots els partits, parlamentaris o no, i moviments territorials que treballen per la independència.