El dia s'acosta... Si mireu el comptador de la vostra dreta veureu com els segons van passant ràpidament i ens apropen al dia definiitu: 10 de març al Palau Sant Jordi.
Acabo de llegir un article d'en Quim Torra publicat al Singular Digital. Em permeto reproduir-vos-el íntegrament. Llegiu-lo i el 10 de març ens veiem al Palau Sant Jordi!
Omplim el Sant Jordi d'independentistes
"Els meus adversaris polítics són tots aquells que no volen la sobirania plena del nostre país"
Data: 10 de març. Hora: matí i migdia. Lloc: Palau Sant Jordi. El repte és formidable; l’audàcia, portada al límit; l’èxit, arriscat. Però s’imaginen el Palau ple d’independentistes? No els sedueix la idea? No seria una altra fita col•lectiva?
El dia 10 de març es constitueix l’Assemblea Nacional Catalana. Un dels petits miracles que arriben a bon port en el nostre país, difícil de preveure quan, fa gairebé un any, uns quants temeraris van llançar la idea. Cuinat a foc lent, amb paciència i coratge, tot l’equip de col•laboradors que ha impulsat aquest projecte ha anat avançant amb el timó ferm, enmig de la mar brava del moviment independentista, buscant cales profundes i serenes, sobrevolant amb elegància tempestes i evitant xocar amb els esculls habituals dels personalismes on han naufragat molts altres. I vet aquí que el dia 10 el tenim a tocar, el dia que se’ns crida a tots els independentistes a omplir el palau Sant Jordi.
I vostè, estimat lector, potser em preguntarà: sí, molt bé, però ben bé què és això de l’ANC i qui hi ha al darrere? I jo sentiré defraudar-lo, amic meu, perquè no puc contestar amb total seguretat, ni certesa. La qual cosa, cregui’m, és l’exemple paradoxal de l’èxit de l’Assemblea, i permeti’m explicar-li.
En algunes presentacions a les que m’han invitat a participar per a donar a conèixer l’ANC, acostumava a exposar a l’auditori que, pel que a mi respectava, el motiu de la meva adhesió era que en tenia prou amb saber, com diu el seu manifest, que l’” Assemblea Nacional Catalana és una organització unitària i transversal que treballa per aconseguir la independència de Catalunya. Està formada per catalans convençuts que l'única manera de sobreviure com a poble és aconseguir un estat propi com el que tenen les altres nacions del món”. Punt i a part.
Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica no pot ser en cap cas l’eix que ens separi, pel seu damunt hi ha el destí de Catalunya. Els meus adversaris polítics són tots aquells que no volen la sobirania plena del nostre país, és a dir, perquè ens entenguem, aquells que no volen que onegi la bandera catalana, ben dreta, ben alta, ben sola a la Capitania Militar. Vol dir això que sóc un descerebrat ideològic polític (i agafin-ho només com una pregunta retòrica, no cal que contestin)? Que no tinc les meves opinions sobre el Quart Cinturó o la política educativa?. Naturalment que sí, i penso defensar-les amb les ungles i les dents. Però jo no estic a l’Assemblea per a discutir aquestes coses, estic per a sumar per a la independència. En tinc prou amb la voluntat de construir l’Estat català. I no penso que sigui cap cosa rara: a Catalunya som molts els que prioritzem el concepte d’independència, ara i aquí, per sobre de qualsevol altre. I que volem compartir projecte i visió d’estat català amb qualsevol que es proposi el mateix.
Que tot això, a més, ho estigui fent un equip del que, sincerament, no tinc ni idea de qui hi ha al darrere, a mi em sembla fascinant. I és que aquest és també un punt essencial: l’ANC ha creat un espai de trobada i de debat, lliure, inclusiu, on tots hi cabem. A l’ANC s’ha optat pel rigor en comptes de l’enfrontament, pel pacte en comptes dels crits, per la porta oberta en comptes del reservat exclusiu. La independència no és un objectiu de partit sinó de país. I per tant, calia obsessionar-se en cercar obligatòriament complicitats amb tota la família independentista. Ens hi va una les claus de l’èxit.
No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya. Estimat lector, ens veiem el dia 10 al Palau Sant Jordi.
