La dependència política que patim és, per damunt de tot, la causa principal de la situació social de la llengua catalana que, en la immensa majoria d’àmbits d’ús, ocupa una posició de subordinació respecte al castellà. Només cal que reflexioneu una mica sobre quina és la llengua d’ús principal en àmbits lligats al món de la indústria i el comerç, al món de l’empresa en general i, encara més, al món del lleure (sobretot a l’audiovisual) o al món jurídic.
La dependència política ens ha imposat la ideologia del bilingüisme. Fixeu-vos que escrivim “ideologia”, perquè en absolut podem estar en contra del coneixement de dues o més llengües, sinó en contra d’una ideologia que intenta disfressar el caràcter d’imposició que encara avui dia manté el castellà als Països Catalans. Aquesta “ideologia” és la que ajuda a mantenir un monolingüisme castellà en molta de la població d’origen espanyol o sud-americà. La ideologia del bilingüisme és la que provoca, encara avui, que els únics bilingües siguem els catalanoparlants.
Aquesta dependència política, que implica subordinació lingüística, representa també una dificultat més per a la consolidació d’un estàndard del català. La divisió dels Països Catalans en diferents comunitats ha fet inviable la creació d’un àmbit català de comunicació, imprescindible per a l’elaboració d’un registre estàndard d’ús. Tot plegat fa que la llengua catalana se’n ressenti i acabi apareixent el dubte sobre la funcionalitat i versalitat de la pròpia llengua.
Els problemes de la llengua són els problemes de la cultura. La ideologia del bilingüisme fa que l’univers conceptual també sigui diferent. És a dir, els punts de referència de la societat catalana no són els propis, sinó que s’introdueixen constantment marcs de referència que ens són aliens.
En el marc educatiu, els continguts ens vénen donats per l’Estat espanyol. Això impedeix la transmissió adequada de la realitat nacional catalana, tant pel que fa a l’àmbit nacional complet (Països Catalans) com també pel que fa referència a l’evolució històrica.
Resumint, en tots els àmbits, ja sigui el polític, l’econòmic, el d’infraestructures, el de la comunicació, el jurídic, també pel que fa al lingüístic, el cultural i l’educatiu, el sistema de transmissió de continguts i valors es fa de manera trossejada, en territoris aïllats i, sempre, convertit en un subsistema de la cultura dominant de l’estat: la castellana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada