25 DE NOVEMBRE: UNITAT D'ACCIÓ!

11 de setembre de 2012. Dos milions de persones, el 28% de la població total del país, marxen sobre la ciutat de Barcelona, ​​capital de Catalunya, responent a la convocatòria de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Una manifestació massiva, unitària, democràtica i pacífica que va ocupar els carrers de Barcelona amb una sola consigna: "Catalunya, nou Estat d'Europa" un clam unànime a favor de la independència.

La manifestació va ser el detonant que tots esperàvem i el president de la Generalitat, Sr Artur Mas, ha convocat eleccions anticipades per al proper 25 de novembre. Les seves paraules van ressonar de manera contundent proclamant la seva intenció de celebrar un referèndum d'autodeterminació durant la pròxima legislatura, tot afegint-hi: "tant si l'estat espanyol ho permet com si no".

L'ANC ha aconseguit la seva primera gran victòria, una victòria que és la suma de les diverses batalles que, amb el suport incondicional de la majoria del poble català, ha hagut de lliurar, durament, però amb èxit. L'ANC ha aconseguit en pocs mesos situar la independència de Catalunya al centre del debat polític, ha concentrat un 28% de la població catalana en l'exigència d'un nou estat independent per al país, ha emplaçat els polítics, al govern català i el mateix president de la Generalitat perquè liderin el camí cap a la independència.

Hem d’entendre els properes eleccions com a plebiscitàries. Del resultat en dependrà la futura composició del Parlament que ha de ser clarament favorable a iniciar el procés d’independència de Catalunya. El Govern que en sortirà escollit haurà de comandar el procés i això no serà una tasca fàcil. Davant seu tindrà bàsicament dos camins:

En primer lloc, el Parlament pot proclamar de manera unilateral la independència de Catalunya. En aquest cas el referèndum seria una acció posterior que serviria perquè el poble català ratifiqués la decisió del seu Parlament.

L’altre camí, no exempt de fortes dificultats, seria el de convocar abans de res el referèndum d’autodeterminació. Aquí toparíem amb la negativa per part de l’Estat espanyol. Una negativa fonamentada en les lleis actuals; això vol dir que el Govern català hauria de trencar la legalitat espanyola si volgués convocar el poble a referèndum.

Una tercera via seria la de recórrer a la Unió Europea. Demanar-ne l’empara per poder celebrar aquest referèndum sota control de la comunitat internacional.

Sigui quin sigui el camí decidit pels polítics, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha de continuar la feina basada en uns objectius estratègics clars i ben definits:

1. Consolidar la majoria social favorable a la independència, elaborant el discurs necessari per aplegar als que encara no estan convençuts. Am és, caldrà donar prioritat a aquelles zones del país on, per la seva composició socioeconòmica-cultural haurem d’abocar-hi més esforços.
2. Elaborar un punt programàtic referit molt clarament al procés d’independència, que haurem de proposar a tots els partits perquè el recullin ens els seus programes electorals.
3. Encomanar a les Assemblees Sectorials de l’ANC la dinamització del debat sobre les estructures bàsiques del futur nou Estat català.
4. Obtenir el màxim suport internacional possible.
5. Preveure i estructurar les accions de mobilització i conscienciació que puguin ser necessàries.

Hem avançat molt. Encara, però, ens falta un llarg camí per recórrer. Sobretot, estem molt lluny encara de tenir el suport internacional que necessitem. La unitat interna i l’àmplia majoria social favorable ens han de permetre anar construint les complicitats externes que ens han de portar al reconeixement internacional quan declarem la nostra independència.

Sabem que, històricament, tenim dos grans adversaris interns: d’una banda, la relaxació que sovint experimentem després d’aconseguir alguna gesta important i, d’altra banda, la desunió i l’enfrontament.

Cal que sapiguem ,mantenir-nos en aquesta línia de tensió col·lectiva. Cal no abaixar la guàrdia en cap moment. No ens podem permetre cap mena de relaxació ni individual ni col·lectiva.

Cal mantenir la unitat d’acció, aconseguida aquest 11 de setembre, entre les nostres institucions i la societat civil. Ningú pot ja rebaixar els nostres objectius ni tampoc alentir-ne el procés.