Vagi per endavant l’escassa simpatia que sento pel Sr. Duran i Lleida. No és el perfil de polític que m’entusiasma, malgrat reconèixer la seva experiència, habilitat i intel·ligència.
Fet aquest preàmbul, haig de reconèixer que per fi algú de la nostra classe política “oficial” (per dir-ho d’alguna manera) s’ha atrevit a dir una part de la veritat, l’escabrosa veritat que s’amaga darrera la dependència política que pateix Catalunya de l’Estat espanyol. Una dependència que és igual a espoli fiscal, dèficit d’infraestructures, més impostos, pèrdua de competitivitat internacional o pèrdua de poder adquisitiu de les nostres classes mitjanes i populars.
Finalment, Duran i Lleida va trencar amb aquesta mena de correcció política, de discurs “políticament correcte” i es va atrevir a esmentar l’intocable, el recontraconsagrat Plan de Empleo Rural (PER), aquest subsidi etern i exclusiu que el govern de Felipe González va atorgar als temporers andalusos i extremenys. Un subsidi que segur que coneixen molt bé els nostres compatriotes nascuts o que tenen arrels familiars en aquelles contrades i que, a l’estiu, després de passar penúries en la seva localitat catalana, es desplacen a passar uns dies al seu poble i veuen la injustícia de la situació i la viuen en primera persona.
El PER és només una de tantes situacions injustes que ens toca patir a causa de la nostra dependència política de l'Estat espanyol. N'hi ha d'altres com la situació esperpèntica que representa haver de tancar quiròfans a Catalunya quan en altres territoris de l'Estat segueixen vivint d'una economia que té la seva principal font d'espoliació als Països Catalans.
Fet aquest preàmbul, haig de reconèixer que per fi algú de la nostra classe política “oficial” (per dir-ho d’alguna manera) s’ha atrevit a dir una part de la veritat, l’escabrosa veritat que s’amaga darrera la dependència política que pateix Catalunya de l’Estat espanyol. Una dependència que és igual a espoli fiscal, dèficit d’infraestructures, més impostos, pèrdua de competitivitat internacional o pèrdua de poder adquisitiu de les nostres classes mitjanes i populars.
Finalment, Duran i Lleida va trencar amb aquesta mena de correcció política, de discurs “políticament correcte” i es va atrevir a esmentar l’intocable, el recontraconsagrat Plan de Empleo Rural (PER), aquest subsidi etern i exclusiu que el govern de Felipe González va atorgar als temporers andalusos i extremenys. Un subsidi que segur que coneixen molt bé els nostres compatriotes nascuts o que tenen arrels familiars en aquelles contrades i que, a l’estiu, després de passar penúries en la seva localitat catalana, es desplacen a passar uns dies al seu poble i veuen la injustícia de la situació i la viuen en primera persona.
El PER és només una de tantes situacions injustes que ens toca patir a causa de la nostra dependència política de l'Estat espanyol. N'hi ha d'altres com la situació esperpèntica que representa haver de tancar quiròfans a Catalunya quan en altres territoris de l'Estat segueixen vivint d'una economia que té la seva principal font d'espoliació als Països Catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada